Madrid no li recordava res. Ni a Nova Delhi ni a Londres, ni, menys encara, a Nova York, les tres ciutats on més temps havia passat, i que aquells primers dies se li estaven fent molt llargs.
Es passava el temps tirada en el llit, a l’habitació àmplia i neta de la pensió, amb els seus mobles convencionals, no exempts de certa elegància, i els seus quadres banals, però agradables: paisatges impossibles de localitzar i un moro enturbantado; se li anaven les hores tirada en el llit, llegint revistes angleses que li donaven en l’ambaixada, procurant no pensar en res: lluita perduda per endavant contra els seus tossuts records, tan densos i espessos que s’entelaven els uns als altres, malgrat el jove que encara era: vint-i-cinc anys a penes complits.
Al principi feia bé el seu treball. Estava en una empresa d’exportació i importació on necessitaven una secretària anglesa per a portar la nodrida correspondència amb l’estranger, entorn, més que una altra cosa, a complicades regulacions l’únic objecte de les quals semblava ser impedir tota importació que no estiguera ben lubrificada per recomanacions i suborns i compadreos, coses aquestes que a ella li xocaven i fins divertien, però en les quals el seu cap era molt dutxe, un home a cavall entre la joventut i la maduresa,encara que aquesta última solament física, perquè malgrat el seu aparent aplom i reserva plena de serietat, Pleasance li trobava molt infantil.
