A León Ferrara li va donar un atac de riure quan aqueix matí de maig de 1957 va llegir els titulars dels periòdics: “Perill als carrers: un lleó s’ha escapat”, “Un lleó del circ Ferrari lliure als carrers de Buenos Aires”, o aquest últim: “León s’escapa del circ”, la sintaxi del qual va intuir que li estava obliquament dirigida. Però ell no era un lleó ni el semblava, més aviat era un ratolí o, si es vol, un conill; això a causa de la mobilitat i al fet que obria les carteres furtades en el subterrani, el tramvia o el trolebús (era un defensor acèrrim de la tracció elèctrica) amb les dents, que eren plans, quadrats i mantenia en perfecta neteja. Era la seua acció de la bona sort.

Més perillós que el lleó era ell mateix, perquè la policia encara no tenia la seua fitxa i, per tant, gaudia de l’estatus ideal de tot carterista: l’anonimat. Aquesta situació -que sabia no definitiva- es devia a la seua habilitat per al camuflatge i a una honesta vocació d’incògnit. Polit, discret i amb bons modals, respectava el límit que solen traspassar els delinqüents, més enllà del qual estan els rellotges i les dents d’or, els anells amb pedra lluenta, les colònies cares, la untuositat dels modals i una dona d’aspecte voluptuós que traeix. El seu secret professional consistia a haver adoptat l’aparença d’una víctima de robatori, no donar-se a conèixer pels col·legues.