Alo Montesinos, des del seu nom, fins a la seua peculiar manera de ser i d’estar, és propi; canviant a vegades per fora, però permanent, constant i indeleble en el fons. En la seua adolescència, tal vegada saturat de veure els títols dels seus companys de col·legi, va encarregar unes targetes de visita que sota el seu nom i sense més dades es llegia: “Encantat d’haver nascut”.
Addicte al teatre, la literatura, etern fan de Pepe Rubianes – en s’i per se-, añorante sempitern del cabaret, la revista i la bohèmia, està com a peix en l’aigua amb persones exquisidament educades i que cuiden fins al límit, les formes, sobretot si no tenen cap fortuna.Â
Amant i practicant del “Iaisser faire, laisser passer”, està convençut que el temps posa a cadascú i a cada qui en el seu lloc.
A Alo Montesinos se li vol o se li odia. No és una persona que deixa indiferent mai a ningú perquè, com ell sol dir: “Mai tindràs una segona oportunitat per a canviar una primera impressió”.
Alo és lleial en extrem i quasi fins a l’exasperació en la seua prudència quan parla, o es parla, d’algú en la seua presència i amic, fins a les últimes conseqüències, dels seus.
I, com a peculiar que és té, no un, sinó dos Talons de Aquíles: “Les seues Clares”.
