Dédalo va eixir de la cova al silenci de la nit. La lluna lluïa expectant com una oferta d’encobriment. Tal vegada, va pensar, haurien de volar sota la lluna; sortejar ànimes errants i ombres de la nit. Àrtemis era una casta provocació a la prudència de l’anonimat, humil i mimètica. Un cercle perfecte de llum assenyalava el camí de cristall fosforescent sobre el mar de mercuri negre. Era més segur volar sota la lluna , però va rebutjar la idea.

Als ulls de qualsevol observador simularien quimeres furtives o figuracions alades que ningú anava a identificar amb certesa. Dédalo desitjava ser vist a la llum del sol, incòlume i brillant, mentre desplegava en l’aire tot el poder dels seus coneixements. Així burlaria als seus enemics, perquè no solament estava en joc la seua fama sinó sobretot el seu prestigi.

Quan va tornar a l’abric de la cova no va voler despertar a Ícar. Estava decidit a assumir el risc d’escapar durant el dia.

Al matí següent tots dos van eixir volant però durant la travessia, després d’uns dramàtics revoloteos, Ícar va caure al mar. Quan Dédalo es va adonar només va poder veure.