Quan va arribar a la pedra que li servia de banc cada matí per a esperar el rés del Ángelus mentre meditava la següent pàgina de la seua traducció secreta, va saber que la llegenda sevillana s’havia fet diabòlica realitat. Que siga ben vingut la vostra mercè, que siga de nou ben vingut a la Penya de Aracena…El que li saludava tan cortesament imitava la veu i accent dels vilatans que li havien rebut amb calorós acolliment unes setmanes arrere. Com torna vostra gràcies a aquest llogaret perdut després d’haver conviscut amb reis i papes, d’haver-se assegut a la taula de ducs i prínceps, d’haver enlluernat a Trento i Anvers, a Roma i a Salamanca, a Lisboa i en Sant Lorenzo de l’Escorial? Va somriure amb somriure impertinent i va continuar parlant amb malèfic donaire. Us veig tornar més pàl·lid i més prim, tal vegada una miqueta esgotat de tanta discussió tridentina, i de tant poliglotismo bíblic, de tanta guerra orangista i tanta reclusió escurialense; torneu amb els mateixos ulls grisos i brillants, el nas potser una mica més afilada i una mica més accentuat el prognatisme de la vostra mandíbula que us dóna una certa semblança amb el Rei el nostre senyor. Queia el sol de les dotze sobre tots dos i Benito Arias Montà li va somriure al seu interlocutor i li va agrair la seua benvinguda…
