Afirma Mario Benedetti, que la realitat és un paisatge escassament generós i que el temps és la suma de paisatges amb  veus o en silenci.
Quanta raó té en un temps de silencis en el qual solament la veu dels indignats es fa oir, amb els seus braços en l’aire o els seus silencis fragorosos. És quan, de sobte- diu José Hierro – se sent el silenci.
Aquesta recopilació d’articles, abasta, per tant, l’any de les revoltes en països àrabs, de les concentracions del 15 -M (la “spanish revolution”), de l’opció dels indignats, del seu dret a no resignar-se, de la utopia perdurable i de l’alternativa de la paraula. S’inclouen articles sobre temes econòmics, quan tothom parla d’economia i la capitalista és una posada en qüestió. De canvis en l’empresariat, de l’exigència donen una major competitivitat de la urgència de la innovació i de propostes en favor d’una major valoració del capital humà.
Temes culturals, sobre la música apareixen recollits en un altre dels capítols, amb la veu i la paraula de Lluis Miquel Campos, Leonard Cohen, Cesária Évora, Raimon o Al Tall. I també socials , observant les concomitàncies entre els inques i la família Borja, els camins que s’entrecreuen en el Líbano o en les possibilitats que brinda un diumenge londinenc, per a admirar l’obra, atribuïda a Marçal de Saix, sobre la batalla de Jaume I, al Puig.
Persistent la desigualtat social es reconeix la labor de Bogaletch Gebre al seu país, Etiòpia, en reconeixement dels drets de la dones, així com la del Festival de Cinema i drets Humans organitzat per la Fundació per la Justícia. Alguna cosa ha de millorar, s’adverteix en el capítol següent, i, s’assenyala que per a aconseguir-ho, tot passa per l’exemplaritat pública.
La preocupació pel propi país- el valencià deu ací entendre’s- queda posada de manifest, en el capítol relatiu a la nostra contínua somnolència col·lectiva, i, a l’exigència, per tant d’una major consciència de la nostra identitat.
