Susan Sarandon es fregava a poc a poc els pits amb llimó mentre escoltava, en un radiocasset, a María Callas cantant l’ària “Casta diva”. S’havia quedat fins al final dels títols de crèdit per a veure què era aquella música intensa, serena, com un dens riu de sentiment desbordat. “Casta diva”, un ària de Norma, d’un tal Bellini. Després, a casa, va cercar en l’enciclopèdia que havia pagat a terminis. Compositor italià d’inicis del segle XIX. Havia mort als trenta-quatre anys. Ella no havia anat mai a l’òpera, ni sabia res d’aqueixa classe de música. Tampoc recordava el títol de la pel·lícula.
Susan Sarandon es fregava els pits amb llimó per a llevar-se l’olor a areng podrit. Treballava tot el dia despatxant ostres en el restaurant d’una ciutat americana on hi havia casinos de joc i sales de festa. L’olor a ostres, al cap de les hores, es torna olor a areng podrit. Però no era Las Vegas. Era altra. La pel·lícula es titulava com la ciutat. No es recordava del nom. Sempre s’oblidava del títol de les pel·lícules, encara que li agradaren.
Una vegada va calcular el nombre de vegades al dia que sentia la xiuletada de la caixa ala reconèixer els preus. No els va comptar. Es va basar en les xifres de l’empresa sobre la mitjana de productes que venien diàriament. Havia aconseguit oblidar-ho, espantada. Es…
