És un d’aqueixos dies d’estiu en què es posa a ploure, se suspèn el concert a l’aire lliure i s’anul·la el contracte per a la gira per Espanya; i els papers per a editar el disc, que no estan, i la desesperació, el record de Matriochtka, sonata número set de Mozart, K 332, partitura revisada per Béla Bartól, a Budapest, en 1926, pause, pause, el temps que l’òmpliga el tramvia vint-i-dos que canvia de raïls amb un tableteo sord, molt assajat, pause, pause, es va fer anunciar l’aigua per un vahído de cols que va pujar des del carrer a través de les reixetes de ventilació i pel soroll del motor dels cotxes, en passar, més dura la reducció a primera, silabeada, amb un deixant lliscant que es prolongava en els últims tolls de la corba de U Slavie, a prop ja del stadium.
Fins a les vuit, o potser una mica més, només va ser el brillar de les fulles del gerani que penjaven per fora de la seua finestra, la corrosió d’imprecisos sorolls de carrer en l’aire compacte i embuatat de l’apartament, el brillar de les fulles al costat de la suau pudor de canonades revoltades; va connectar la Sender Freies Berlín, que era tan exacta en això de la metereología i en tota la resta havia millorat alguna cosa; va confirmar aquella veu, en un alemany contingut i fiable que el front nuvolós havia arribat a la vall del Moldava i que…
